Un cop de cap pel sector alimentari

Un cop de cap pel sector alimentari

Aquest manifest és una declaració d’intencions que neix de la preocupació en el món rural per l’abandonament de terres i sobretot per la regressió en l’activitat agrària de la pagesia familiar, cada cop hi ha menys pagesos i més empreses agràries que acaparen el sector, les terres estan en poques mans, veiem la necessitat de revertir aquesta tendència i reconfigurar el sector amb un model alimentari que garanteixi l’accés a la terra i viure dignament d’aquesta.

Declaració de l’Associació de Micropobles de Catalunya

  1. A Catalunya, més de la meitat dels municipis tenen menys de 1000 habitants. La suma dels termes d’aquests municipis suposa més de la meitat de superfície de Catalunya, on hi viu el 3% de la població de Catalunya. Pel que fa a la terra cultivable i àrees de pasturatge que suposa això, podem afirmar que és fonamentalment en aquests municipis on es desenvolupa el sector primari.
  2. L’organització de referència dels ajuntament d’aquests municipis és l’Associació de Micropobles de Catalunya.
  3. Però en aquests territoris amb capacitat innata per a la producció alimentària ara observem com, en un degoteig constant, aquest sector primari perd presència entre les ocupacions dels seus habitants. Els motius són diversos: la terra s’ha destinat a uns altres usos, costa viure de la producció agrària i ramadera a petita escala, el model productiu predominant no atreu el relleu generacional, el mateix sector es concentra cada vegada en menys finques i granges que cada cop són més grans i donen ocupació a menys persones, hi ha dificultats per a trobar habitatge als pobles, etc.
  4. I tot sovint trobem que justament aquests territoris es converteixen en zones de sacrifici destinades al proveïment de les ciutats o del mercat global, com demostra ara la presència de macroprojectes energètics o turístics, que deixen impactes locals que van més enllà de la despoblació: destrucció de la terra fèrtil, contaminació d’aqüífers, sobreexplotació de les aigües superficials, grans infraestructures que alteren el paisatge, pèrdua de patrimoni, desaparició d’oficis i llocs de treball, etc.
  5. Defensant el paper polític que els nostres municipis han de tenir en el territori, durant els últims dos anys hem organitzat intercanvis i diferents espais oberts de debats presencials i en línia per a promoure la reflexió crítica sobre el sector primari i contribuir així al protagonisme d’aquests municipis i dels seus habitants en la construcció d’una nova ruralitat i un nou model alimentari.
  6. Per sortir d’una realitat que ens porta cap a la desaparició de la petita agricultura que sempre ha donat vida als pobles, per trencar amb sistemes alimentaris que fan fallida i per fer front i adaptar-nos a l’emergència climàtica, els nostres punts de vista són agosarats i beuen de narratives allunyades dels paradigmes convencionals però cada vegada més populars entre la societat civil. Cal fer un cop de cap.

 

Cal cuidar la terra

  1. Necessitem una mirada sistèmica de la terra, prendre consciència de la seva complexitat i la seva importància per als sistemes ecològics i per a la vida. No es pot continuar especulant amb ella, no és un bé de mercat i no pot continuar perdent-se o erosionant-se la seva fertilitat a causa de pràctiques intensives. Per això, és urgent una regulació estricta que la protegeixi, tal com es protegeixen els boscos i espais naturals; d’aquesta manera s’evitarien conflictes amb interessos econòmics com els macroprojectes energètics, ramaders, turístics o esportius. A Catalunya es podria començar per desenvolupar i articular la Llei 3/2019 dels espais agraris i agilitzar el reglament de terres en desús, que obliga a cedir-les i fins i tot permet que s’expropien per retornar-les a la seva finalitat social. Caldria, també, millorar aquesta llei perquè, realment, es defineixi el sòl, la terra, com un bé agrícola i lliure d’especulacions.
  2. Ara bé, només amb això no n’hi ha prou; la veritable protecció de la terra és cuidar-la i això implica canviar el model productiu i recuperar l’agricultura pagesa, l’agroecologia, que, a més de pràctiques productives basades en la biodiversitat, defensa sistemes de comercialització locals i relacions laborals justes. Cal donar-li la volta a això de «la terra no té futur»; el que ha arribat a la seva fi és l’agricultura industrial. Cap administració ha d’acceptar ni donar suport a models agraris que continuïn basats en l’explotació i enverinament de la terra.
  3. Amb el suport de les administracions centrals, els municipis podem potenciar els projectes agroecològics de moltes maneres (formació, bancs de terres, etc.), però una d’important és alleugerir la càrrega burocràtica que pateixen. Cal adaptar les normatives a la petita escala, a la biodiversitat, i construir un sistema alimentari que no generi subordinació, sinó interdependències; que no produeixi per a un mercat anònim, sinó conegut, amb vincles. Un model que reparteixi la riquesa, que recuperi la idea i la pràctica del comunal.

 

Reconfigurar el model agrari català

  1. La configuració actual del sistema agrari a Catalunya se centra en la gran producció porcina, dissenyada per a l’exportació i amb cada vegada més càrrega ramadera però menys persones treballadores. Els impactes que té sobre el territori en forma de purins són molt visibles, però hi ha d’altres que no ho són tant, com la quantitat de terres dedicada al cultiu de cereals i soja en països del sud, el preu i l’acaparament de la terra, la contaminació dels aqüífers… i processos fora del nostre control, com les conseqüències del canvi climàtic i dels conflictes geopolítics. És evident que aquest model porcí no cuida ni promou la pagesia ni els productes de qualitat, aspectes que sempre s’ha apostat per relacionar amb la ruralitat i els pobles. La ramaderia extensiva, en canvi, aprofita les pastures, neteja els boscos, promou la biodiversitat, preveu els incendis i cuida la terra.
  2. Llavors, les polítiques de sobirania alimentària a Catalunya haurien de començar per plantejar una reconversió de la indústria porcina. Cal apostar per la desintensificació i la relocalització com a estratègia per a augmentar la quantitat de granges i pagesia, en un model on el mateix territori produeixi l’alimentació dels animals. Es tracta de tornar a vincular ramaderia i agricultura, establint acords entre productores pròximes, promovent la cooperació. Aquest procés ha d’acompanyar-se d’ajudes públiques, recerca i assessorament, i també de campanyes per a conscienciar la població sobre els diferents models productius.
  3. De fet, les administracions, en un exercici de responsabilitat cap al futur de la pagesia, analitzant la situació actual de dependència del petroli per les pràctiques agràries industrials, així com l’abús d’un recurs també cada vegada més escàs, com l’aigua (regadius pel blat de moro, per oliveres superintensives, per ametllers….), haurien de plantejar un acompanyament de reconversió a models agroecològics per a tots els sectors alimentaris.

 

L’alimentació no és una mercaderia

  1. Les dificultats creixents per a poder viure de l’agricultura i la ramaderia fan que aquestes activitats es continuïn abandonant, amb el que suposa cada tancament per a la vida i l’economia rural, però també per a la nostra alimentació, cada vegada més dependent d’una economia global injusta i fràgil. Aquesta tendència ve de molt enrere i cal tenir present quina és la causa real del problema: que una cosa tan bàsica per a la vida com l’alimentació estigui inserida dins del model de mercat sotmès a l’especulació global i a les seves dinàmiques. Però, l’alimentació i, per tant, l’agricultura no han de situar-se únicament com a objecte de negoci, sinó com a activitat fonamental per a satisfer necessitats humanes, com també ho són l’educació i la sanitat.
  2. Les administracions, per a començar, hem de defensar i secundar totes les iniciatives que des de l’economia social treballen amb una altra filosofia, sense la rendibilitat com a únic objectiu, que són les que estan motivant la incorporació de joves: finques agroecològiques, ramaderia extensiva, obradors compartits, mercats de proximitat, cooperatives de consum, etc. Si comptem amb el suport de les administracions centrals, els municipis podem impulsar-ne algunes, com ara els menjadors col•lectius, les botigues de proveïment públiques, els escorxadors mòbils, la remunicipalització dels escorxadors, la reactivació de mercats de pagès, etc. També ens oferim per portar a terme proves pilot de la renda bàsica agrària, és a dir, garantir una remuneració bàsica per aquella petita pagesia que està compromesa en l’alimentació local a partir de pràctiques agràries ecològiques, amb el propòsit social d’evitar la pèrdua de pagesia.
  3. Exigim també que les administracions superiors reprenguin el seu paper regulador per a treure l’agricultura i l’alimentació dels mercats especulatius i garantir que es pugui viure dignament de la terra i que tota la població tingui accés a una alimentació justa i sana. La compra pública hauria de ser un primer escenari on es materialitzi una planificació i intervenció en favor de l’agroecologia, per a després saltar a altres escenaris com els supermercats públics, la renda bàsica agrària abans esmentada o, com es debat a França, la Seguretat Social de l’Alimentació.

En resum, calen polítiques valentes i els micropobles ens comprometem a exigir-les i aplicar-les en les nostres competències.